(Podeu descarregar i consultar la presentació que va acompanyar la xerrada en aquest enllaç)
De nou volem agrair a les famílies que van assistir a aquesta darrera xerrada del curs. Aquest és un tema poc conegut i ple de mites, així que va ser molt positiu que algunes famílies el poguessin conèixer i d’altres hi poguessin aprofundir.
Les especialistes en altres capacitats del Centre Kepler, Maria Beltran i Erica Polini, van obrir la xerrada posant a prova als assistents: imaginem-nos a nens amb altes capacitats….
Les falses creences i clixés que envolten el món de les altes capacitats ens porta a imaginar-nos majoritàriament a:
- Nens (no nenes)
- Amb ulleres
- Aplicats
- Amb interès per la ciència i la tecnologia
- Àvids lectors
- Amb alt rendiment acadèmic
- Introvertits….
Si fem una cerca d’imatges a Google amb les paraules “altes capacitats”, veurem que aquestes creences es reflecteixen a les fotos que se’ns mostren.
En realitat els nens i nenes amb altes capacitats són heterogenis i no sempre les seves capacitats són fàcils d’advertir. Nens i nenes amb baix rendiment acadèmic, extravertits, líders, sense interès en la lectura o la ciència poden ser també nens amb altes capacitats.
Mites vs. Realitats
1.- “No existeixen”
La capacitat intel·lectual de la població, es distribueix seguint una campana de Gauss. Segons això, en tota població hauríem de trobar entre un 5% i un 10% de persones amb altes capacitats, però només està diagnosticat un 2,2% de la població.
La realitat és que sí existeixen, però no sabem detectar-los o alguns dissimulen les seves capacitats per diferents motius.
2.- “Se’ls veu”
Si l’estereotip que rodeja les altes capacitats fos cert, serien fàcilment identificables, però aquesta no és la realitat. Moltes vegades la frase que diuen pares o mestres quan algú els diu que un determinat nen podria tenir altes capacitats és “No ho veig”.
- No hi ha un tret diferencial per identificar-los.
- No sempre demostren les seves capacitats:
- Per falta d’oportunitats.
- Per falta de suport emocional.
- Per què ho tapin conscientment, especialment en el cas de nenes i adolescents, que volen formar part del grup i fugen de diferenciar-se. Aquest és el motiu pel qual a partir d’una determinada edat, va disminuint el nombre de nenes diagnosticades respecte al nombre de nens diagnosticats.
- No existeix cap registre que permeti saber el nombre real d’alumnes diagnosticats.
3.- És una sort / és una desgràcia
Hi ha de tot. El que les altes capacitats tinguin un efecte positiu o negatiu depèn molt del context i de les oportunitat que els hi donem, i de si estem donant resposta a les seves necessitats.
4.- “Intel·lectualment si, però…”
Moltes vegades hi ha un conflicte entre el que perceben els pares i el que perceben i opinen els mestres i escoles. Fins i tot comptant amb un diagnòstic pot haver falta de consens entre mestres i pares.
5.- “Ja avancen sols”
Aquest mite és especialment present a les escoles.
Que un nen amb altes capacitats pugui avançar per si sol, depen del nen i de si troba suport a les seves necessitats.
Els ens amb altes capacitats, aprenen d’una manera diferent. No hi ha prou amb donar-los més continguts o més dificultat, o pot ser fins i tot un contraproduent fer-ho.
Dificultats que poden trobar:
- No donar el mateix valor a l’esforç.
- Que els hi costi trobar reptes personals.
- Tenir baixa tolerància a la frustració.
- Expectatives a vegades poc realistes, en pensar que tot els hi sortirà a la primera.
6.- “Si els ajudem, els discriminem”
Hi ha por per part dels pares a que etiquetin als seus fills. S’ha de normalitzar el fet de que tots som diferents i poden tenir necessitats diferents.
El més important és que les habilitats d’aquests nens no acabin esdevenint en un problema o una limitació.
Com són les persones amb altes capacitats?
Els poden caracteritzar tantes coses diferents, que només podem estudiar si hi són presents varies característiques de les que solen donar-se en molts d’aquests nens, per iniciar la sospita d’existència d’altes capacitats.
No ho podem saber del cert sense una avaluació.
Un dels trets és la fantasia i la gran capacitat per imaginar, o poder pensar en varies coses alhora. Durant la primària els hi pot anar bé per combatre l’avorriment, però l’hàbit pot esdevenir en un problema durant la secundaria, quan el nivell d’exigència és major i necessitarien estar totalment atents, ja que ells no s’hauran acostumat a mantenir una atenció sostinguda durant un temps determinat.
Altra característica que pot estar pressent és la vivència més intensa de les emocions. Està neurològicament demostrat que el desenvolupament intel·lectual acompanya a un major desenvolupament de les emocions. Quan són més petits els hi poden arribar a ser difícils de gestionar ja que encara no tenen la maduresa necessària.
Diversitat dins les AC: Tipologies
(Classificació del Departament d’Ensenyament).
Es considera que hi ha un o més talents simples, quan s’assoleix una competència del 95% en aquell àmbit.
En quan als talents complexes (talent acadèmic i el artístic/figuratiu), es consideren pressents quan hi ha una competència del 80% o superior.
Quan s’assoleix una competència del 75% o més en tots els àmbits, es classifica com a superdotació.
La precocitat es dona en nens que maduren cognitivament abans que la majoria dels seus companys. Amb els anys, les seves competències s’anivellen amb les de la resta. No es fa diferenciació en el seu tractament ja que mentre hi ha precocitat cognitiva, hi ha alta capacitat i es requereix el mateix tipus d’intervenció.
Els àmbits que reconeix el Departament d’Ensenyament, són mesurables. Existeixen altres tipus de talents que poden fins i tot passar desapercebuts, però no es tenen proves per detectar-los.
Identificació
És important identificar-ho per poder entendre al nen i poder atendre les seves necessitats a tots els nivells: personal, escolar, familiar, acadèmic i social.
És important per al nen (dintre de les possibilitats de la seva edat), saber per què ho fem i els resultats.
Procés d’avaluació
Abans de començar, els pares tenen molts dubtes i preocupacions, per això es fa una primera reunió amb ells abans d’iniciar el procés.
L’avaluació com a tal té lloc durant 4 o 5 sessions, depenent de les necessitats.
La posterior presentació de resultats, és un moment de molts dubtes per part dels pares. La més comú és si el nen ho ha de saber o no.
Aproximadament cada dos anys s’ha de re-avaluar. Això és especialment important si aquesta avaluació s’ha realitzat en nens petits
Què és fa a la pràctica?
Depèn del que li cal a cada nen, la intervenció pot ser:
- educativa: coordinant-se amb l’escola per trobar la millor manera de motivar-lo.
- personal: ajudant-lo en el seu auto-coneixement, saber per què és com és, treballar l’autoestima o l’excés de perfeccionisme, per exemple.
- social: treballant les relacions amb els iguals, capacitat de lideratge, empatia, etc.
La presentació va acabar amb el visionat de part d’un vídeo, on nens amb altes capacitats comparteixen algunes de les seves experiències i sentiments.
(Podeu descarregar i consultar la presentació que va acompanyar la xerrada en aquest enllaç)
Preguntes dels assistents
A quina edat es pot fer una avaluació d’altes capacitats?
Quan hi ha sospita d’altes capacitats, es pot avaluar des dels 2 anys en endavant, però la gran majoria de les avaluacions s’inicien a partir dels 7-8 anys.
Quin tipus d’intervencions es fa a Garbí?
(Direcció Garbí) La intervenció és individualitzada, amb contractes didàctics, la intervenció del DOP, col·laborant amb entitats, amb grups reduïts de treball….
(DOP) També amb propostes com la setmana de la ciència, que té un impacte positiu a nivell genèric, per a tots els nens de l’escola. Sempre es treballa cas per cas. Fent també acompanyament emocional.
(Kepler) Quan es fan propostes, s’intenta casar els recursos de cada escola amb les necessitats del nen. Moltes vegades l’aplicació de determinades propostes pot anar bé a tots els alumnes.
Quin % d’avaluacions positives hi ha?
Les avaluacions positives que es fan al centre podrien estar al voltant del 80%. És pot donar el cas de que hi hagi un fals negatiu (per què es té un mal dia, o no hi ha col·laboració) però no pot haver falsos positius.
Fins als 9 o 10 anys el nombre de nenes que venen a ser avaluats és igual al nombre de nens. A partir d’aquesta edat, el nombre de nenes que venen a diagnosticar-se per primera vegada, comença a minvar . Això es degut a que durant l’adolescència les nenes intenten no destacar de la resta de companys, no mostren les seves capacitats i això les fa passar desapercebudes.
Quins problemes solen aparèixer si no hi ha intervenció?
Sol haver problemes de focalització i atenció en no estar acostumats a mantenir-la sostingudament durant les classes.
És recomanable que els hi expliquem moltes coses o és millor frenar-los?
L’important és que siguin els nens els qui marquin el ritme del seu aprenentatge. Podem fer que ells mateixos hagin de buscar la informació, però mai devem negar-nos a donar-los la oportunitat d’aconseguir-la.
Què és el que ha de tenir una escola per poder donar una resposta correcta a les altes capacitats?
El que hi hagi un DOP a l’escola ja dona una idea de que hi ha una preocupació i atenció cap a la diversitat.
El mapa de les escoles més facilitadores amb les altes capacitats canvia d’un any a l’altre, degut a que algunes es relaxen i d’altres posen en marxa programes per millorar l’atenció a la diversitat.
ampagarbiesplugues.com 